Ljubavnici

Una amiga m’envia aquesta finestra. Una finestra de Trogir. L’amiga em demana que què se n’ha fet de l’altre poema d’Estellés que vam regalar a les nostres estudiants l’any passat. L’altre poema era, és clar, “Els Amants” i també el va traduir l’amic Vuletić amb la meua col·laboració. Penjar “Els Amants” ací, era una cosa que volia fer tard o d’hora, sobretot per penjar-hi la versió croata, que és la part que nosaltres podem aportar, doncs ja està fet.

ELS AMANTS

La carn vol carn

Ausiàs March

“No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l’amor

i rodolem per terra entre abraços i besos.

No comprenem l’amor com un costum amable

com un costum pacífic de compliment i teles

(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).

Es desperta, de sobte, com un vell huracà,

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Jo desitjava, a voltes, un amor educat

i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,

ara un muscle i després el peçó d’una orella.

El nostre amor és un amor brusc i salvatge,

i tenim l’enyorança amarga de la terra,

d’anar a rebolcons entre besos i arraps.

Que voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.

Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.

Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.

Després, tombats en terra de qualsevol manera,

comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,

que no estem en l’edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,

car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.”



LJUBAVNICI

Tijelo želi tijelo
Ausiàs March

“U Valenciji nije nam bilo ravnih.
Žestoko se voljesmo od jutra do mraka.
Prisjećam se svega dok rastireš rublje.
Silne su godine prošle; svašta se zbilo.
Još me zgrabi onaj vjetar ili ljubav
pa se grleć i ljubeć valjamo po tlu.
Za nas ljubav nije dražesna navika,
umjerenost, lijepe manire i odijela
(nek nam oprosti čistunac López-Picó).
Odjednom se budi, ko stari uragan,
i baca nas na tlo, spaja nas i gura.
Poželjeh, tu i tamo, uglađenu ljubav,
da ti uz zvuk gramofona ovlaš ljubim
najprije rame, a potom resicu uha.
Ljubav je naša ljubav gruba i divlja,
za tlom ćutimo gorku čežnju što plazit
nas po njemu goni, ljubeć se i grebuć.
I što se tu može? Priprosto je, znam već.
Za Petrarcu ne znamo, ni za mnogo tog.
Za Ribine Stance i Bécquerove Rime.
A potom, nehajno opruženi na tlu,
shvaćamo da smo barbari, da nije red,
da već smo u godinama, i tako to.
U Valenciji nije nam bilo ravnih,
jer takvih ljubavnika malo je rođeno.”