 |
| Portada de l'original serbi |
Vull acabar l'any del blog amb un poema de Petar Matović de qui ja he parlat en alguna ocasió. Petar ha escrit un llibre titulat Les maletes de Jim Jarmusch. Dins d'aquestes maletes hi ha guardat una cinquantena de poemes, molts d'ells magnífics que escandallen el fons d'una veu poètica potent que amb una mica de sort podrem escoltar en català durant el proper 2012. Mentrestant us deixe un altre tast per acabar 2011, un poema que hem traduït a quatre mans Josipa Sokol i jo mateix.
HÒSTIA
Avui fa fred. Anit, el vent d’octubre
va construir una piràmide de fulles. Amplien
l’edifici del costat: la grua està bastida, gira
lentament i sorollosa, com una ballarina jubilada . El meu
esguard acinglat es fixa en l’ampolla de cervesa
abandonada en l’últim bloc que han construït.
És diumenge i no hi ha obrers.
Puges dalt de tot de l'edifici: veus un esparver, multicolor
i amb el bec obert – no se sent el crit. Després se’n
va
cap al sudoest, cap als espais sense edificar.
No hi ha res pitjor que això: busques el silenci, i la
mancança
de so t’aboca perillosament a la depressió de tardor.
Núvols foscos, esfilagarsats com boles de cotó.
Ací el temps és ben a prop teu, abric, paraigua
que floreix en la cúpula íntima, trista i seriosa.
A les fulles, reduïdes a la geometria massònica,
se’ls han trencat els capilars. Cremen com el coure del
sostre del temple.
El
meu cos és l’hòstia d’aquell incendi que encén un anunci de sol.
HOSTIJA
Danas je hladno. Sinoćnji vetar oktobra
za noć izgradio je piramide lišća. Zgrada
do moje nadziđuje se: kran je montiran, vrti se
sporo i bučno, poput balerine u mirovini. Moj
strmi pogled ustavi se na ostavljenoj pivskoj
flaši na vrhu poslednjeg ozidanog bloka.
Nedelja je i nema zidara.
Popneš se na vrh zgrade: kobac, vidiš šare,
i otvoren kljun - krik se ne čuje. Potom odlazi
na jugozapad, u nezidani predeo.
Gore od toga nema: tražiš tišinu, a nedostatak
zvuka vratolomno te goni u jesenju depresiju.
Tmasti oblaci, raščupani kao balice vate.
Ovde je vreme tik do tebe, kaput, kišobran
što se rascveta u intimni svod, tužan i ozbiljan.
Lišću, odavde svedenom na geometriju masona,
ispucali su kapilari. Gori kao bakar hramovnog krova.
Moje telo je hostija
tom požaru što plamti u opomeni na sunce.
Comentaris