Al darrer número de la revista Poetari que va eixir abans de l'estiu vaig publicar aquest article sobre la poesia del poeta d'Oliva Joan Navarro, que l'any passat ens va interpelar tres vegades tres (sense comptar les traduccions): amb la reedició quaranta anys després de Grills esmolen ganivets a trenc de por, amb el premi Ausiàs March de poesia pel llibre El plom de l'ham i amb O: llibre d'hores, unaaltre meravellós resultat del seu diàleg amb l'artista Pere Salinas. Per cert, la setmana vinent (16 de setembre a les 19H.) Navarro presenta nova criatura a la llibreria Tres i Quatre de València: Llum cinabri. Calma tectònica. Correspondència poètica del valencià amb la poeta argentina Lila Zemborain, amb pintures de Pere Salinas.
Joan Navarro amb Salvador Jàfer a Ca Revolta. |
DES QUE L'HOME BALBUCEJÀ
Joan Navarro: llindars de por i llum
Portada i índex del darrer Poetari |
Els que per
edat arribàrem a la poesia de Navarro als noranta -mentre el poeta d’Oliva callava-, hi entràrem per La paüra dels crancs (Tres i Quatre,
1986) i per Tria personal (1973-1987)
(Ed. de la Guerra, 1991), dos llibres miscel·lanis, però molt coherents que ens
presentaven un cicle tancat, recollit i ordenat. Encara passaria un temps abans
que s’obrira la Magrana (Brosquil,
2004), un recull en què Navarro accedia ja a un estil definitiu, de formes
compactes i reblertes d’infinites possibilitats, que s'erigien en guardianes i
llibertadores de la imatge i la paraula. Tot plegat sense abandonar, ans
augmentant, la capacitat de fer germinar sentits i associacions noves,
mitjançant l’enumeració, l’acumulació i la juxtaposició de frases nominals i
sintagmes, recursos que es faran més recurrents en A deslloc (Denes, 2010), El
plom de l'ham (Ed. 62, 2014) i en les tres col·laboracions amb el pintor
Pere Salinas: Atlas. Correspondència:
2005-2007) (Tàndem, 2009), Grafies-incisions
(Editilde, 2010) i O: Llibre d’hores (Edicions
96, 2014).
Entrar en el
món líric de Navarro pels crancs i la tria comporta trobar-se amb dos textos
que podríem anomenar programàtics. D’una banda, la dissertació sobre la
naturalesa de la paraula, la veu i el discurs que és “La paraula no és l’ésser”
i el retrat del poeta i del lector que se’n deriva. Poeta i lector, individus
sense identitat, però reflectits en el miratge del desert i que, al mateix temps,
tot i no tenir nom, són ventrílocs del món que creen amb la paraula. I de l’altra
banda, el “Portal” que obre la Tria
personal. Aquesta és una de les diverses poètiques que trobem als llindars
dels llibres de Navarro i és significativa perquè encapçala una antologia en
què l’autor, a base d’esporgar i espigolar entre l’obra anterior, construeix un
llibre nou que emmarca l’ambient fosc, violent i paorós dels primers reculls en
una reflexió sobre la condició humana i la seua gènesi que no és altra que la
capacitat de dir. La paraula és el que ens fa homes i el que ens deixa sols
enmig de l’univers, perquè ens fa diferents a la resta de criatures: “des que
l’home balbucejà allò que més tard esdevindria paraula, no hem fet res més que
lamentar la nostra soledat de mortals llançats sobre la crosta d’aquest
planeta”.
Amb aquests
dos textos liminars, un que tanca el quart llibre, i un altre que obre un balanç
de la pròpia producció, Navarro ens dóna les coordenades per navegar pel seu
món. En el centre hi ha la paraula, el discurs, i amb ells la possibilitat o no
de representar la realitat: la imatge.
El vehicle del deliri
A partir d’ací es fa difícil continuar, perquè el marc és
alhora immens i essencial i, de fet, podríem descriure aquesta poesia com un
laberint, o un bosc espès, al qual entra llum de tant en tant, o una mar
immensa on boquegen peixos muts, o un riu contra el qual lluiten salmons
intrèpids, o un infinit bestiari en què conviuen unes pors atàviques, unes
pulsions primàries, irracionals, amb revelacions de la llum, de l’aurora, més
filosòfiques que místiques, però sempre multiplicadores de sentits. Per
circular per aquest món desordenat, inaccessible, per aquesta “vastitud
exterior” i aquest “laberint interior”, Navarro es proposa “Imaginar un
llenguatge” en la prosa que obre A
deslloc. Es tracta d’un palimpsest en què s’expliciten (i no és l’única vegada)
els textos que hi ha sota les paraules del poeta. L’encapçala una citació de Wittgenstein
(“I imaginar un llenguatge vol dir imaginar una forma de vida”) i després trobem
Rimbaud, Heidegger, Zambrano, Fontela, Heaney, François Cheng, Plath i Margarit.
Un entramat de veus sobre el qual s’aguanta un altre intent de copsar
l’inefable amb l’única eina de què disposem: la paraula. Tot i saber que la
comunicació entre dins i fora és inabastable: “L’obscuritat del món mai no
assoleix la llum de l’Ésser”. La construcció en infinitiu que ja apareix en el
títol i que es repeteix diverses vegades dóna sentit de propòsit, de repte, a
tot el poema. La tasca del poeta (i del lector) és intentar donar forma a la
vida, dir-la, dibuixar-ne els contorns i omplir els buits, crear un “Univers
llenguatge” dins el qual càpiga “la geometria de l’ésser”, i ser conscient que
l’empresa és impossible, que no es pot dir tota la vida (“plenitud buida i
inesgotable”), perquè “la realitat” és “fragmentària i fragmentada”. “El discurs
poètic”, doncs, “és el vehicle del deliri”.
El deliri,
la follia ja havia aparegut abans. A La
paüra dels crancs s’hi incloïa el poemari breu Vaixell de folls, publicat el febrer de 1979 a la col·lecció de plaquettes Septimomiau de José Luis
Falcó i Santiago Muñoz. En aquest Vaixell
de folls el jo líric es veu perdut a la ciutat i després embarcat en la nau
dels bojos i tancat en un manicomi custodit per monges-bruixes. L’ambient
opressiu del llibre té molt a veure amb l’ambient polític del moment en què fou
escrit però, més enllà d’això, es crea un clima de desassossec i alhora de
desafiament contra allò establert que va més enllà de la circumstància. La por
a la mort (“tinc paüra d’esdevenir un pedrot cisellat per la dalla de l’Ankou”)
i la sensació d’impotència (“ens han donat uns mots inhàbils i ens han llançat
al cor del bosc”), contrasta amb l’aire de revolta ( “dues pedres de ràbia porte al puny que ara
enlaire”).
Les
recurrències en l’obra de Navarro són constants, però els motius es van
ampliant i l’evocació del deliri té implicacions diverses si ens apareix a la plaquette dels folls o al començament
del deslloc, on és el discurs (poètic) el que n'esdevé vehicle. Aquest vehicle
necessita uns mapes, com el protagonista de Drumcomdra
(1991), que viatja per Dublín amb un mapa poblat de personatges literaris
de Joyce, Heaney, Swift, etc. i al mateix temps fa una excursió a Berlín, només
resseguint els carrers de la capital irlandesa amb un plànol de la ciutat de
Wim Wenders i Alfred Döblin a les mans. L’Univers llenguatge crea un món de
paraules que és l’únic al qual podem accedir, del qual som també esclaus,
“mercenaris del llenguatge” (“Portal”, Tria
personal) i, on som, com en una mar
immensa, nàufrags solitaris, perquè la paraula ens fa crear el món i alhora ens
en separa.
Som davant
d'una obra múltiple, diversa, contradictòria, paradoxal i tensa i, tot i que al
títol d’aquest article enfoquem la qüestió de la frontera entre la fosca i la
llum, no deixa de ser una manera de posar portes al camp, de voler buidar la
mar. Podríem dir, també, que les contraposicions proliferen i que la dicotomia
i la paradoxa són un recurs constant: “Qui mana de la llum, no mana de la llum”
llegim a “Salvatge!”, el poema final de la tria i l’únic inèdit fins llavors, i
encara una mica abans: “No és temps de claredat i la claredat arriba”.
La claredat arriba
La claredat arriba quan Navarro incorpora un company de
viatge, i esdevé, a més d’autor, lector. El tu amb qui dialoga tota poesia escrita
des d’un jo es fa present. Atlas
(Correspondència 2005-2007) és la
primera conversa de Navarro amb el pintor Pere Salinas. Salinas envia una
pintura i Navarro respon amb un poema. Aquest diàleg ha continuat en Grafies-incisions i O: Llibre d’hores. Els títols de tots tres llibres són ben
diferents dels anteriors. Lluny de les imatges fosques o violentes dels grills,
l’ou, la bardissa i la gallina, però també dels enigmàtics Magrana o A deslloc. En
aquests títols es fa referència a la forma. Un atles és una col·lecció de
mapes, un món ordenat pels cartògrafs, i les grafies i incisions són les
marques que deixen el pintor i l’escriptor per representar més o menys
simbòlicament el món que miren. Finalment, un llibre d’hores és una col·lecció
de pregàries ordenades temporalment: un mapa del temps organitzat per la
paraula ritual. A més dels textos preliminars d’altres autors, tornem a trobar,
en els dos darrers, sengles poètiques (“Incisions” i “00”), que comencen amb la
mateixa oració: “Després de la paraula tot fou paraula”. Tanmateix, si bé el
text d’incisions continua reflexionant sobre la paraula, “00” es planteja ja
l’altre problema “I abans de la pintura?”. En el diàleg amb Salinas, Navarro incorpora
un altra forma de representació, que si abans no li era estranya, ara ocupa el
centre del poema.
La poesia de
Navarro avança sempre a base d’imatges que s’enllacen les unes a les altres.
Com més va més amb una sintaxi reduïda a la mínima expressió. Desapareixen els
connectors i deixen només el rastre del punt, la coma i els dos punts, i és el
lector qui s’ha d’esmerçar a reconstruir la sintaxi d’aquest llenguatge.
Ací, el
lector té la missió més difícil perquè és absolutament lliure. Navarro no exigeix
una lectura única. Desa sobre el paper un palimpsest de signes volgudament
hermètic que es mou en la tenebra, de vegades enfosquit per la por, d’altres
il·luminat per la revelació, situat entre la civilització i l’altre món, i ens
diu: “fins ara el lector ha interpretat el poema, el que cal és participar-hi
(...) el que cal és defugir el poeta i ‘ocupar’ el poema amb una gran
corbella”.
Així
començava el “Manifest de les taronges”, llindar dels grills que convidava a
entrar-hi armats amb navalles i corbelles. Quaranta anys després es reediten
aquells grills que obrien la tetralogia de la por, just quan naixen el llibre
d'hores i el plom de l'ham que, de nou al llindar, proposa un viatge a l'origen
del discurs poètic ("apaga'm els ulls i veuré la larva microscòpica").
Entre fosca
i llum, en la tenebra del llindar, hi ha prou espai perquè el lector ocupe el
poema, tant si va armat amb una corbella, com si du ulleres de sol o un fil de
pescar abismes.
Comentaris