Una lectura de la poesia de Joan Navarro

Al darrer número de la revista Poetari que va eixir abans de l'estiu vaig publicar aquest article sobre la poesia del poeta d'Oliva Joan Navarro, que l'any passat ens va interpelar tres vegades tres (sense comptar les traduccions): amb la reedició quaranta anys després de Grills esmolen ganivets a trenc de por, amb el premi Ausiàs March de poesia pel llibre El plom de l'ham i amb O: llibre d'hores, unaaltre meravellós resultat del seu diàleg amb l'artista Pere Salinas. Per cert, la setmana vinent (16 de setembre a les 19H.) Navarro presenta nova criatura a la llibreria Tres i Quatre de València: Llum cinabri. Calma tectònica. Correspondència poètica del valencià amb la poeta argentina Lila Zemborain, amb pintures de Pere Salinas.

Joan Navarro amb Salvador Jàfer a Ca Revolta.

DES QUE L'HOME BALBUCEJÀ
Joan Navarro: llindars de por i llum

Portada i índex del darrer Poetari
 L’any passat en va fer quaranta que Joan Navarro va publicar Grills esmolen ganivets a trenc de por (Tres i Quatre, 1974). El primer premi Estellés de poesia descobria un poeta que trencava amb el que representava la poesia del de Burjassot. Els grills de Navarro feien una fressa esfereïdora envoltats d’un paisatge a les fosques i introduïen, amb L’esmorteïda estela de la platja de Jàfer una altra manera de fer. Això ja ho han explicat crítics més documentats que un servidor. A més, aquells grills han estat difícils de trobar durant molts anys en llibreries, així com L’ou de la gallina fosca i Bardissa de foc (Llibres del Mall, 1975 i 1981, respectivament).
Els que per edat arribàrem a la poesia de Navarro als noranta -mentre el poeta d’Oliva callava-, hi entràrem per La paüra dels crancs (Tres i Quatre, 1986) i per Tria personal (1973-1987) (Ed. de la Guerra, 1991), dos llibres miscel·lanis, però molt coherents que ens presentaven un cicle tancat, recollit i ordenat. Encara passaria un temps abans que s’obrira la Magrana (Brosquil, 2004), un recull en què Navarro accedia ja a un estil definitiu, de formes compactes i reblertes d’infinites possibilitats, que s'erigien en guardianes i llibertadores de la imatge i la paraula. Tot plegat sense abandonar, ans augmentant, la capacitat de fer germinar sentits i associacions noves, mitjançant l’enumeració, l’acumulació i la juxtaposició de frases nominals i sintagmes, recursos que es faran més recurrents en A deslloc (Denes, 2010), El plom de l'ham (Ed. 62, 2014) i en les tres col·laboracions amb el pintor Pere Salinas: Atlas. Correspondència: 2005-2007) (Tàndem, 2009), Grafies-incisions (Editilde, 2010) i O: Llibre d’hores (Edicions 96, 2014).
Entrar en el món líric de Navarro pels crancs i la tria comporta trobar-se amb dos textos que podríem anomenar programàtics. D’una banda, la dissertació sobre la naturalesa de la paraula, la veu i el discurs que és “La paraula no és l’ésser” i el retrat del poeta i del lector que se’n deriva. Poeta i lector, individus sense identitat, però reflectits en el miratge del desert i que, al mateix temps, tot i no tenir nom, són ventrílocs del món que creen amb la paraula. I de l’altra banda, el “Portal” que obre la Tria personal. Aquesta és una de les diverses poètiques que trobem als llindars dels llibres de Navarro i és significativa perquè encapçala una antologia en què l’autor, a base d’esporgar i espigolar entre l’obra anterior, construeix un llibre nou que emmarca l’ambient fosc, violent i paorós dels primers reculls en una reflexió sobre la condició humana i la seua gènesi que no és altra que la capacitat de dir. La paraula és el que ens fa homes i el que ens deixa sols enmig de l’univers, perquè ens fa diferents a la resta de criatures: “des que l’home balbucejà allò que més tard esdevindria paraula, no hem fet res més que lamentar la nostra soledat de mortals llançats sobre la crosta d’aquest planeta”.
Amb aquests dos textos liminars, un que tanca el quart llibre, i un altre que obre un balanç de la pròpia producció, Navarro ens dóna les coordenades per navegar pel seu món. En el centre hi ha la paraula, el discurs, i amb ells la possibilitat o no de representar la realitat: la imatge.



El vehicle del deliri

A partir d’ací es fa difícil continuar, perquè el marc és alhora immens i essencial i, de fet, podríem descriure aquesta poesia com un laberint, o un bosc espès, al qual entra llum de tant en tant, o una mar immensa on boquegen peixos muts, o un riu contra el qual lluiten salmons intrèpids, o un infinit bestiari en què conviuen unes pors atàviques, unes pulsions primàries, irracionals, amb revelacions de la llum, de l’aurora, més filosòfiques que místiques, però sempre multiplicadores de sentits. Per circular per aquest món desordenat, inaccessible, per aquesta “vastitud exterior” i aquest “laberint interior”, Navarro es proposa “Imaginar un llenguatge” en la prosa que obre A deslloc. Es tracta d’un palimpsest en què s’expliciten (i no és l’única vegada) els textos que hi ha sota les paraules del poeta. L’encapçala una citació de Wittgenstein (“I imaginar un llenguatge vol dir imaginar una forma de vida”) i després trobem Rimbaud, Heidegger, Zambrano, Fontela, Heaney, François Cheng, Plath i Margarit. Un entramat de veus sobre el qual s’aguanta un altre intent de copsar l’inefable amb l’única eina de què disposem: la paraula. Tot i saber que la comunicació entre dins i fora és inabastable: “L’obscuritat del món mai no assoleix la llum de l’Ésser”. La construcció en infinitiu que ja apareix en el títol i que es repeteix diverses vegades dóna sentit de propòsit, de repte, a tot el poema. La tasca del poeta (i del lector) és intentar donar forma a la vida, dir-la, dibuixar-ne els contorns i omplir els buits, crear un “Univers llenguatge” dins el qual càpiga “la geometria de l’ésser”, i ser conscient que l’empresa és impossible, que no es pot dir tota la vida (“plenitud buida i inesgotable”), perquè “la realitat” és “fragmentària i fragmentada”. “El discurs poètic”, doncs, “és el vehicle del deliri”.
El deliri, la follia ja havia aparegut abans. A La paüra dels crancs s’hi incloïa el poemari breu Vaixell de folls, publicat el febrer de 1979 a la col·lecció de plaquettes Septimomiau de José Luis Falcó i Santiago Muñoz. En aquest Vaixell de folls el jo líric es veu perdut a la ciutat i després embarcat en la nau dels bojos i tancat en un manicomi custodit per monges-bruixes. L’ambient opressiu del llibre té molt a veure amb l’ambient polític del moment en què fou escrit però, més enllà d’això, es crea un clima de desassossec i alhora de desafiament contra allò establert que va més enllà de la circumstància. La por a la mort (“tinc paüra d’esdevenir un pedrot cisellat per la dalla de l’Ankou”) i la sensació d’impotència (“ens han donat uns mots inhàbils i ens han llançat al cor del bosc”), contrasta amb l’aire de revolta  ( “dues pedres de ràbia porte al puny que ara enlaire”).
Les recurrències en l’obra de Navarro són constants, però els motius es van ampliant i l’evocació del deliri té implicacions diverses si ens apareix a la plaquette dels folls o al començament del deslloc, on és el discurs (poètic) el que n'esdevé vehicle. Aquest vehicle necessita uns mapes, com el protagonista de Drumcomdra (1991), que viatja per Dublín amb un mapa poblat de personatges literaris de Joyce, Heaney, Swift, etc. i al mateix temps fa una excursió a Berlín, només resseguint els carrers de la capital irlandesa amb un plànol de la ciutat de Wim Wenders i Alfred Döblin a les mans. L’Univers llenguatge crea un món de paraules que és l’únic al qual podem accedir, del qual som també esclaus, “mercenaris del llenguatge” (“Portal”, Tria personal) i, on  som, com en una mar immensa, nàufrags solitaris, perquè la paraula ens fa crear el món i alhora ens en separa.
Som davant d'una obra múltiple, diversa, contradictòria, paradoxal i tensa i, tot i que al títol d’aquest article enfoquem la qüestió de la frontera entre la fosca i la llum, no deixa de ser una manera de posar portes al camp, de voler buidar la mar. Podríem dir, també, que les contraposicions proliferen i que la dicotomia i la paradoxa són un recurs constant: “Qui mana de la llum, no mana de la llum” llegim a “Salvatge!”, el poema final de la tria i l’únic inèdit fins llavors, i encara una mica abans: “No és temps de claredat i la claredat arriba”.


La claredat arriba

La claredat arriba quan Navarro incorpora un company de viatge, i esdevé, a més d’autor, lector. El tu amb qui dialoga tota poesia escrita des d’un jo es fa present. Atlas (Correspondència  2005-2007) és la primera conversa de Navarro amb el pintor Pere Salinas. Salinas envia una pintura i Navarro respon amb un poema. Aquest diàleg ha continuat en Grafies-incisions i O: Llibre d’hores. Els títols de tots tres llibres són ben diferents dels anteriors. Lluny de les imatges fosques o violentes dels grills, l’ou, la bardissa i la gallina, però també dels enigmàtics Magrana o A deslloc. En aquests títols es fa referència a la forma. Un atles és una col·lecció de mapes, un món ordenat pels cartògrafs, i les grafies i incisions són les marques que deixen el pintor i l’escriptor per representar més o menys simbòlicament el món que miren. Finalment, un llibre d’hores és una col·lecció de pregàries ordenades temporalment: un mapa del temps organitzat per la paraula ritual. A més dels textos preliminars d’altres autors, tornem a trobar, en els dos darrers, sengles poètiques (“Incisions” i “00”), que comencen amb la mateixa oració: “Després de la paraula tot fou paraula”. Tanmateix, si bé el text d’incisions continua reflexionant sobre la paraula, “00” es planteja ja l’altre problema “I abans de la pintura?”. En el diàleg amb Salinas, Navarro incorpora un altra forma de representació, que si abans no li era estranya, ara ocupa el centre del poema.
La poesia de Navarro avança sempre a base d’imatges que s’enllacen les unes a les altres. Com més va més amb una sintaxi reduïda a la mínima expressió. Desapareixen els connectors i deixen només el rastre del punt, la coma i els dos punts, i és el lector qui s’ha d’esmerçar a reconstruir la sintaxi d’aquest llenguatge.
Ací, el lector té la missió més difícil perquè és absolutament lliure. Navarro no exigeix una lectura única. Desa sobre el paper un palimpsest de signes volgudament hermètic que es mou en la tenebra, de vegades enfosquit per la por, d’altres il·luminat per la revelació, situat entre la civilització i l’altre món, i ens diu: “fins ara el lector ha interpretat el poema, el que cal és participar-hi (...) el que cal és defugir el poeta i ‘ocupar’ el poema amb una gran corbella”.
Així començava el “Manifest de les taronges”, llindar dels grills que convidava a entrar-hi armats amb navalles i corbelles. Quaranta anys després es reediten aquells grills que obrien la tetralogia de la por, just quan naixen el llibre d'hores i el plom de l'ham que, de nou al llindar, proposa un viatge a l'origen del discurs poètic ("apaga'm els ulls i veuré la larva microscòpica").
Entre fosca i llum, en la tenebra del llindar, hi ha prou espai perquè el lector ocupe el poema, tant si va armat amb una corbella, com si du ulleres de sol o un fil de pescar abismes.





Comentaris