Al darrer número de la revista Caràcters (75-76), ha aparegut publicada una misteriosa ressenya titulada "Les anelles de la pàtria". La signa un tal Pau Sanchis i parla de la novel·la Cadenes (Edicions 62) de Lucia Pietrelli, així com dels llibres de poemes V (Cafè Central-Eumo) i Ortigues (Adia Edicions). La situació és realment inquietant perquè jo recorde haver enviat una ressenya del mateix llibre, però amb un altre títol i, vés per on, quan escric a la revista Caràcters també signe amb el pseudònim Pau Sanchis. Com un Menard de pacotilla, aquell Sanchis, preocupat per qüestions patriòtiques completament fora de lloc, reescriu paraula per paraula allò que jo volia dir sobre el llibre. És indignant i ja ho he fet saber al Consell de Redacció de la revista on -oh, sorpresa!- també apareix el tal PS com a membre. Intolerable. Per això, com a rescabalament propi i, sobretot, de la narradora i poeta mallorquina de nom italià, recupere el text original amb el títol que jo, Pau Sif, àlies Pau Sanchis, li vaig posar (per cert, estimats visitants, facen el favor de llegir Lucia Pietrelli en vers i en prosa, n'eixiran guanyant).
L'AMO DE LES CLAUS
Caldria escriure ara sobre les diverses cares del temps en
l'obra de Lucia Pietrelli. Fixar l'atenció en l'element horitzontal dels
transcurs dels dies (l'adjectiu és de l'autora). En podríem resseguir les
aparicions a l'obra poètica, que continua creixent tant en quantitat com en
qualitat (el lector faria bé de llegir Ortigues
i V, a més de la novel·la —més
aviat nouvelle— que ens ocupa).
El Temps, al·legòric, mític, en majúscula, devastador, imponent
i dominador, era l'antagonista absolut a Mort
d'un aviador tartamut i torna a aparèixer en els dos poemaris esmentats fet
símbol i actor central. Cal que insistim: llegiu V i contrasteu-lo amb Cadenes.
Ens estalviem la citació exacta, perquè desvetllaríem tots dos finals, però
constatem que els ecos dels versos en la novel·la, la reflexió sobre la vida i
la mort (i enmig l'amor i el sexe), sobre el cos i l'escriptura, sobre les
escissions de l'individu, sobre la passió rebuda i la passió donada, són permanents.
En la col·lecció de monstres que, quan escriu, allibera Pietrelli, com qui
guarda en un pot de llanda només una esperança fetal, trobem una i altra vegada
la idea de temps com una amenaça de la qual cal defensar-se.
En una entrevista recent amb Jaume C. Pons Alorda, Pietrelli
declarava: "A Cadenes el Temps és l’amo de les claus, és egoista,
però, com l’egoisme —i com diu un dels personatges— també “és cristal·lí i
necessari, sense gust, com l’aigua”. Així és el Temps: no me’n vaig, o no us
podria deixar amb vida… No me’n vaig, però mentrestant us ho mataré tot… Per a
mi aquesta és l’amenaça del Temps." (Núvol,
20/11/2015).
Cadenes és la
tercera novel·la de Lucia Pietrelli i, tot i que se sustenta en tècniques,
trames i preguntes properes a les anteriors (Nissaga i Qui ens defensarà?),
és una passa endavant en la consolidació d'una veu narrativa inquietant,
agosarada i delicada.
Inquietant perquè en Pietrelli tot és ambigu i alhora
punyent, les identitats dels cossos es desdibuixen i els personatges viuen
darrere de màscares i capes de personalitat, però disparen sentències que
desarmen el lector. Tots els personatges, però sobretot la protagonista
d'aquesta novel·la, Andrea, la noia de nom viril, dependenta d'una botiga de
disfresses, que apareix morta a la cambra que comparteix amb el seu nòvio,
Miquel. La mort d'Andrea és el desencadenant d'un relat que ens explica un
triangle amorós: el que formen Miquel, Joan i Sergi i la noia assassinada; però
poc a poc intuïm que el triangle pot tenir més costats, o fins i tot altres
triangles superposats i que, potser, el centre no estava on hom pensava
inicialment. Andrea és aquell personatge sobre el qual l'autora aboca, de nou,
tots els conflictes que assetgen la identitat de l'individu ("Sóc un home.
Si no, no necessitaria maquillar-me tant i disfressar-me"): la percepció i
la possessió, o no, del propi cos en relació amb els cossos dels altres
("l'amor és anul·lar la duplicitat") i amb el món circumdant
("el veritable infern és el lloc on vius i no els altres") i, també,
la pressió del temps sobre aquest cos, la maternitat-fertilitat ("Jo vull
criar un arbre"), etc.
Agosarada perquè el relat avança sinuosament i va esquerdant
els murs de la realitat alhora que porta al límit els personatges que actuen
amb versemblança i coherència com a éssers macabres que s'aboquen als balcons o
a les finestres i es lliuren a jocs truculents. El temps i el cos, el pes dels
mots i la lleugeresa dels cossos, els límits entre la vida i la mort i entre
raó i follia, creen una cadena de baules fèrries que atrapen inexorablement el
lector que, a estones, no acaba de saber quina història està llegint, però s'hi
sent atrapat. Si hem de fer un retret, potser seria aquest: que l'aspiració a
cercar el límit, puga posar en risc l'ordit de la trama.
Delicada, perquè malgrat aquest retret petit, en les lectures
que hem pogut fer trobem que l'arquitectura del text funciona pràcticament
sense esquerdes, que el començament anuncia el final, sense desvelar-lo, que la
lleugeresa amb què es tracten els temes naix d'aquella que reclamava Calvino a
les propostes per al mil·lenni, una lleugeresa que no contrasta amb la
gravetat, sinó amb la frivolitat.
I punyent, també, perquè Pietrelli ha aprés a explicar-nos
històries sobre éssers fràgils i violentats, que poden ser alhora diverses
persones, conscients de ser, pirandellianament, personatges, símbols ("tot
això és simbòlic i no literal"); però que en el fons se senten enreixats
dins d'uns cossos a mercè del Temps, amb arestes i espines al cervell i al cor,
sense saber mai quan són els actors i quan els pacients (i aleshores, torna a
emergir Blai Bonet: "mai no entenem de veritat quan penetrem i quan som
penetrats") d'aquesta història. Una història que escarba en la indefinició
dels individus i la violència dels cossos i els cors, en la necessitat de defensar-se
sempre de la realitat i del temps, que indefectiblement ens maten.
Comentaris